Segons alguns analistes la cosa està pròxima al “parlar per no callar”. Es possible.
Hi ha una intenció de no aclarir a què s’està jugant.
Aquí l’únic important és aprofitar la tirada que, de moment, té la Sra. Colau i mirar de treure algun profit polític.
El discurs que va fer el Sr. Doménech en l’acte fundacional del “nou” partit ha estat un dels exemples més pregons que recordo del parlar i no dir res. Les paraules, això sí, sonaven totes molt bé, molt modernetes, molt “cool”. Una veritable exhibició del discurs buit.
Crec que hi ha una indefinició voluntària per tal d’atreure una mica una falsa esquerra antipolítica, antiparlamentària i antisistema, de twitter, de defensors dels drets del Tíbet i del Sahara, de països i postulats que no siguin gaire comprometedors en general. Progres sí, una mica, però tampoc no massa. Han de mantenir l’alcaldia de Barcelona.
Em consta que a Madrid han rebut la proposta amb gran tranquil·litat i una certa alegria. Encara riuen ara, vull dir. Això de la república catalana dins de la monarquia hereva del franquisme és una bona pensada.
Potser a Madrid trobaran algú disposat a parlar ara de les comunitats sobiranes: Comunidad soberana de La Rioja, Comunidad soberana de Galícia, i anar fent.
Progres i antisistema però sempre dins de la constitució i sempre que el Tribunal Constitucional els doni el permís, no cal dir.
Felicitats comuns, ni l’Alfonso Guerra ho hagués fet millor.
Rafel Molina . Post cops vist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada