Tinc una certa fama entre els meus amics de ser un puntal de l’optimisme, un martell del desànim, la paraula que invita a l’acció, la veu que clama en el desert.
També és cert que quan van fer el curset aquell de la modèstia no em vaig poder apuntar.
No cal, però, atabalar el personal, no contaré ara la meva vida i anem per feina.
Aquesta nit, durant aquesta vetllada i en aquest marc incomparable, havia de dir unes paraules justament per animar una mica el personal.
Es cert que estem passant uns moments una mica delicats, perquè tenim mig govern a la presó i l’altre mig govern exiliat.
Cal però, tenir, malgrat tot, un posat jovial, alegre, optimista i confiat. No ho tenim gens fàcil.
Mirem, però, el veïnat. El cap del govern central, el tal M. Rajoy (curiosament es diu igual que un desconegut que apareix sovint en els papers del Bàrcenas) és, segons que diu la policia, un lladre.
El partit del govern, segons que ha dit vàries vegades la Guàrdia Civil, és una banda criminal o delictiva, no recordo ara ben bé l’adjectiu. Tenen entre afiliats i militants vora 900 imputats per corrupció. Un festival, escolti’m.
Es passen la vida la vida defensant la Sagrada Constitución i se la passen per baix cama com si res.
Ja t’ho dic que no està la cosa per a gaires alegries, però: què t’estimes més, tenir un president exiliat o un president que és un lladre?
No cal que contestis ara, però ja veus que podem tenir una certa, petita, escassa, minsa i exigua alegria, no?
Rafel Molina . Post cops vist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada