Es de tota evidència però sempre va bé que algú t’ho digui: estar emprenyat, ressentit, disgustat o empipat no porta enlloc i no suposa cap profit. El que cal és seguir treballant.També és cert que això aviat està dit, però sortir d’aquesta situació és molt difícil. Ja ho va dir l’aforista que de vegades sabem QUÊ s’ha de fer però no sabem COM es pot fer.
Ens faltava, per acabar d’estar emprenyats, el tristíssim espectacle que ens van oferir a les corts espanyoles.
No vaig voler seguir tota la feta perquè tinc el fetge molt delicat i una úlcera que se’m podria destapar però ja he vist els passatges més tristos de la peripècia.
Després voldran fer creure a tot lo món que a España hi ha una democràcia ferma i consolidada.
No descartem la possibilitat d’algun cop de puny o alguna pistola voxiferant.
Dels palmeros i sorollistes en general, però, no cal fer molt de cas perquè és gent molt ignorant al servei dels que tallen el bacallà. Criden i prou. No molt més.
Ni l’Alberto Carlos no crec que sigui perillós de tan saragatero que demostra ser. Es un xulo-piscines clàssic.
Perillosos són els “autors intel·lectuals”, els ideòlegs, els que en silenci o fins i tot saludant amablement els presos polítics, els mantenen a la presó i preparen la seva suspensió indefinida per tal d’assegurar-se la majoria absoluta a la cambra.
Perillosos són els jutges que estan apuntalant la seva carrera judicial a base de putejar l’independentisme català.
No ens emprenyem, però, i seguim treballant.
Rafel Molina . Post cops vist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada