Quan despertes la ment va destruint, mentre camines, tot el que portes i que és superficial. Fins que queda només, el més important.
Els caminadors que t’acompanyen en la teva ruta són persones que t’ajuden a sanar i que t’allunyen de persones conflictives perquè només així, podràs empènyer cap a fora tot lo bo que portes a dins.
El camí fa que caiguis, una i altra vegada fins que tu i només tu, decideixes aprendre la lliçó i llavors apareix la grandesa de l’univers als teus peus.
El respirar mentre fas la marxa et dona pau, controles el teu cos, la teva ment, a tu... i aquesta pau aconsegueix que acceptis tot el que ets. La teva veritable identitat , massa amagada en segons quins cicles de la teva vida.
I centres la mirada en els paisatges, el recorregut, l’entorn, plaers pels ulls que fan que no sigui res i de sobte et converteixes en tot. El recorregut et permet realitzar contínuament l’exercici de l’observació de la natura, dels canvis de la terra segons l’hora, la climatologia i la temporada. Fins i tot el mateix recorregut fet en un sentit o en un altre et permet sorprendre’t. Mai és igual, sempre t’entusiasma
Les olors del amí arriben barrejades, esbiaixades segons els moments. Només així poden aprendre a distingir la puresa de la terra, de l’aire i del cel de la manipulació humana en aquests indrets.
I l’escolta. Escoltar el temps pas a pas, les petjades dels companys, els arbres saludant-te pas a pas, minut a minut fins que deixes de queixar-te per començar a agrair.
Agrair al camí la descoberta a través dels cinc sentits de tanta bellesa, en paisatges i persones.
Aquest article avui està inspirat en Bert Hellinger, un teòleg i espiritualista alemany creador de les constel•lacions familiars. Va morir el passat 19 de setembre i sempre li agrairé el plaer de la lectura d’algunes de les seves obres i escrits
Bea Obis . Post 46 cops vist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada