Anar al banc a fer gestions, un autèntic calvari

Un calvari ve a ser  un autèntic “patiment o aflicció continua i perllongada que pateix una persona”, segons el diccionari.
Això és el que ens pertoca patir a la majoria d’usuaris de la banca.

Els continus canvis de treballadors, amb la conseqüent pèrdua de seguiment informatiu com a client, agreujat amb el refredament i distanciament en el tracte; la instal•lació dels caixers, amb la corresponent indicació de “per finestra no, això a través del caixer”. La majori de vegades, sense saber com operar i a més, alguns no funcionen o sols deixen actius els del carrer, sense cap tipus de seguretat.

Ara, a més, s’han informatitzat tant les oficines. Son tant virtuals que han canviat els treballadors per ordinadors i caixers. De vegades, sols hi ha una persona a l’entitat per atendre les corresponents consultes. T’aconsellen d’assistir al banc, com a l’administració, amb cita prèvia. T’atenen corrent i amb presses perquè estan sols i hi ha altres clients en cua.

Per si fos poc, es constata (per regla general amb algunes grates excepcions) un tarannà seriós i un malestar estrany, com si treballessin a disgust (potser per excés de feina, falta de companys que li donin un cop de ma o perquè desconeixen el tema) i no t’acaben d’informar del tot bé.

Les normes bancàries, igual que les sucursal i oficines, estan en canvi constant. Juguen a les seves i et despisten i ja no saps on pares. Es tanquen, es fusionen o es traslladen i el perjudicat, diguin el que diguin, és el client. La desconfiança i protesta amb els bancs comença a ser un comentari habitual entre clients, assidu i esporàdics.

L’ordenament bancari contempla, a més de les cues al carrer (Llei d’Alarma), tenint unes àmplies i reformades instal•lacions, és la implantació d’horari. Horari per rebuts, per pagament de talons o xecs, per comunitats, etc. Les franges són curtes i sols en dies determinats.

I no parlem dels interessos i comissions. Carreguen comissions per tot, siguis o no siguis client. Ara sols falta que el Govern aprovi que límit pels pagaments en efectiu sigui fins un màxim de 1.000 euros.
Per això, anar avui al banc a més de ser un calvari és una calamitat. Observes falta d’empatia, et pots sentir rebutjat i, fins i tot angoixat, per la pèrdua de temps i per la falta d’atenció. Igual se m’empega la síndrome del meu avi i decideixo treure els meus diners del banc i ficar-los, com antigament, sota una rajola.


Paco Castillo,
periodista

. Post cops vist.