Guillermo, 90 Anys vivint en penombra

Miguel Guillermo Castillo Arana, el fill petit de 5 germans, va nàixer el 4 de juliol de 1933 al barri de la Solana de Bérchules. A Sierra Nevada, comarca de la Alpujarra de Granada. Va arribar a Pardinyes (Lleida) l’any 1952. Cec des de la infància. “Cuando tenia poco más de tres años, recien acabada la guerra civil, unas famílias forasteras vinieron al pueblo a tomar las aguas y me pegaron la caguera”. No va poder sanar perquè el metge, gairebé mai era a la consulta del poble per l’angoixa i el perill que comportava, en aquell temps, ser republicà. La falta d’atenció sanitària li va fer perdre, quant tenia12 anys, gairebé tota la visió (el 90%).


Dale limosna mujer,
que no hay en la vida nada,
como la pena,
de ser ciego en Granada.
(estrofa del vers “Ciego en Granada
de Francisco Alarcón de Icaza”



El 1950, als 17 anys i semi analfabet va marxar de Granada a Sevilla, ingressant a l’Escola de la Organització Nacional de Cecs on, amb gran esforç i plena dedicació, va acabar el batxillerat. De Sevilla a Lleida a vendre el cupó de l’ONCE compaginant amb estudis de Magisteri i, un cop finalitzada la carrera (sense exercir), va fer alguns cursos de Dret i va continuar venent cupó i gaudint d’una vida familiar i laboral prou intensa, activa i profitosa fins la seva jubilació.

Dissabte, 8 de juliol de 2023, a la torre del Cotton de Lleida, els seus 4 fills Pedro, Ana Mari, Óscar i Miguel, el seu net Aleix i la neta Núria, els besnéts/es i prop una cinquantena de membres de la seva família (Castillo-Gallego) van celebrar conjuntament els 90 anys de Guillermo, amb les cançons “a capela” de Ignacio Sánchez, el Chiquito de Jaén.

Los palos del millor cantaor de Lleida li van traslladar a recordar la seva afició pel flamenc, el seu pas com a president de la Hermandad de San Pantaleón (patró del seu poble), la seva vinculació amb la Casa d’Andalusia de Lleida i els seus primers passos en el cante i el vers. L’emoció, encara que amb un to de veu molt apagat, li va llevar a recitar una se les seves creacions poètiques dedicada a Carmencita. Guillermo va demostrar que encara recorda i té força per narrar la figura d’una noia que treu el cap per la finestra, envoltada de flors. De cabell negre, mirada dolça, llavis vermells i d’extraordinària gràcia. Una imatge que sembla el va fascinar. I és què com escriu Shania Lynn en el seu blog (22-11-2009), l’amor amb el pas del temps deixa empenta i t’acostumes.


“Vivir entre las penumbras
ciegos ante tus dolores,
a tus penas las acostumbras
al quitarte tus amores.



Paco Castillo . Post cops vist.