Es cert que el rei de la frase lapidària és el Sr. Mariano però li van sortint deixebles.
En destaco dos: Aquell Doménech, ha dit una de les frases que han de ser, amb el temps, gravades en bronze o algun marbre de gran qualitat que trobin pel món: “No estic per la independència sinó per la sobirania compartida”. No és això admirable? Aquesta sobirania compartida implica la independència dels que volen compartir o es tracta “de la soberania de les comunidades autònomas de esta gran nació llamada España?”
Seria molt bo de saber-ho. Va que el tal Doménech té el mèrit de formar part d’un partit que no sap si va o si ve, i si de cara o de cul i no sap si dir blanc o negre o gris marengo.
Tampoc no ens acarnissarem.
Una altra frase que hom espera veure algun dia gravada en bronze, l’ha dita el nou ministre de l’interior que no li anirà molt al darrere a aquell Fernàndez Díaz d’infelice memòria, és quan va dir “Hay que imponer el diàlogo”. Imponer el diàlogo? Ho he entès bé? L’amo redueix l’esclau i quan el té contra la paret, l’amenaça i l’obliga a dialogar?
No es negarà la força dantesca de la metàfora. Vivajpaña, però, ja ha dit que dialogaran amb Catalunya però no pas amb la Generalitat. Aquí els tocaments de còccix.
Val a dir que n’ estic de poetes fins a la coroneta, però mira, com a literatura pot anar passant.
Se sap que a les avantguardes van fer de tot amb el llenguatge i amb els llenguatges i ho hem pogut superar.
No ens vindrà d’aquí ara.
 |
| Rafel Molina |
. Post 1 cops vist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada