Les perles de Ramiro

Hi ha dies que no cal fer gran esforç per trobar perles. Segons a quin calador vas a parar en trobes tantes que no caben al vaixell. Tal és el cas quan fas cap a les aigües dominades per Ramiro Grau, un personatge sense límits imaginatius que signa els seus articles com ex-jutge i ex-fiscal de Saragossa, advocat, professor universitari i “académico correspondiente de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación”. No hi ha raper conegut, ni els condemnats per la injustícia espanyola, que sigui capaç de dir tants disbarats seguits com aquest feixista contra el que no sembla que cap fiscal ni jutge tingui la més mínima intenció d'actuar. Tal vegada aquest pobre home té alguna deficiència mental greu, en qualsevol cas fa molt de temps que es dedica a cultivar perles enverinades sense esme ni fre.

A l'octubre ja va dir allò de “Paso de los catalanes como de la mierda”. Aquest intel·lectual de la paraula i el pensament va escriure més encara: “por mi se pueden ir a tomar por el culo, pero fuera de España. Ya solo les falta decir que son el pueblo elegido por Dios, como los judíos, pero aunque no lo digan en público, seguramente para no hacer la competencia a sus primos hermanos, estoy seguro de que lo piensan”. I per si no en tenia prou: “los separatistas les importa una higa la actividad económica en Cataluña, y pretenden paralizar el funcionamiento ordinario de la región, la red de transportes nacionales e internacionales, los desplazamientos al trabajo; en fin, todo”. I dels Mossos, que va dir dels Mossos? “Un cuerpo tan corrupto como el de los Mossos, donde el principal mérito real para ingresar era ser catalán, hablar catalán y ser separatista, y si uno estaba relacionado con los líderes independentistas, tanto mejor, nos han llevado a un callejón sin salida, pues estos se descojonan del legítimo gobierno de España. Es lamentable, penoso, y produce rubor y vergüenza ajena, ver como un simple mosso se embolsa unos 2.500 euros mensuales (...) a cambio de nada, pues se limitan a mirar a los piquetes de neocomunistas y estalinistas, que aún no han empezado a quemar iglesias y conventos, pero todo se andará”.

Sabíem, doncs, que aquest home presentava evidents símptomes de malaltia però ara, tot just coincidint amb la celebració del dia mundial de la dona treballadora, s'ha confirmat la diagnosi. Després de molta reflexió, sobre el que segons ell era una vaga contra els homes, contra l'estat i contra elles mateixes, va pontificar: “muchas mujeres frustradas personal, profesional o sexualmente, se apuntan a la moda feminista a ver si pillan cacho o por lo menos alguna hembra que llevarse a la boca”. Tot plegat ho justifica amb vuit científiques raons entre les que destaquen: “Una buena parte de las feministas son feas, o por decirlo de forma edulcorada, no sobresalen por su belleza. Y la mayoría de ellas, tampoco por su inteligencia”. O bé: “El feminismo, al igual que otros ismos, como el ecologismo, son apellidos del marxismo, que los utiliza ante la descalificación del comunismo”. Tot plegat deu venir a tomb perquè segons ell “la envidia, y las mujeres son las personas más envidiosas que conozco, en términos generales, y salvo excepciones, hace que carguen un día sí y otro también, contra esas familias que, contra viento y marea, siguen juntas, soportando las inclemencias del tiempo, los ataques del Estado… y educando rectamente a los hijos”. I remata: “El 8 de marzo de 2018, Dios mediante, yo también haré algo por España y por las mujeres: iré a Misa y rezaré por las familias tradicionales, que anteponen sus hijos y su marido al trabajo y al “triunfo” profesional.

Per si no en teníem prou-tes de perles, més d'un espavilat de la dreta carpetobetònica li ha començat a fer la competència a en Ramiro. És el cas, per exemple, del regidor de C's a Ciudad Real, Pedro Sànchez, que després de preguntar-se “què tenim, granges reproductores?” va deixar anar allò de “les feministes són unes sectàries i odien als homes”.

I vet aquí que jo que sóc home i em considero feminista, deu ser que m'odio a mi mateix. Tal vegada si. Continuaré, però, estimant fins la medul·la dels ossos a les àvies, a la mare, a la meva germana, a la dona que em suporta, a la meva filla i a les dones en general, a aquelles que m'han donat la vida, el saber i l'esperança. Per cert, totes elles feministes que m'han ensenyat a ser-ho a mi.

Bona nit, bon vent i bona barca. La setmana vinent duré més perles, paraula de capità.

Capità Haddock Sparrow
amb l'estimable ajuda (per això cobra) del contramestre Pep. . Post cops vist.