República i teatre (63) Es una vergonya

Es una vergonya de judici. Els testimonis de l’acusació poden mentir per la gola amb total impunitat.

Els càrrecs més importants del govern anterior poden al·legar ignorància i presentar-se com uns perfectes imbècils que no recorden res, ni saben qui donava les ordres, ni amb qui van parlar, ni de què, ni quan, i no passa res.

Sempre havíem sentit que mentir en un judici, cometre perjuri, estava penat. Aquí no, aquí poden mentir tranquil·lament. No passa res.

Això ho saben també els diversos testimonis de l’acusació que han anat passant. Han dit tantes mentides i tan grosses que vergonya se’n podrien fer i no, ben al contrari. Com més grossa la diran més mèrit. Sembla que s’estan superant.

Quan va parlar aquell matat de subsecretari que no sabia què havia passat, semblava que havíem arribat al clímax o acme, però no, el bavós majordom Millo l’ha superat a bastament amb la història del Fairy i els policies que tenien dits trencats i alguna cama i tot. Dissortadament tampoc no han pogut mostrar cap vídeo ni cap foto, ni ganes que hagi mostrat el tribunal de saber la veritat.

El general feixista Pérez de los Cobos, com calia esperar, ha superat els seus subordinats i ha parlat d’exquisidesa en el tracte policial davant la brutalitat de les muralles humanes que havien posat nens i padrins per ser llançats contra la policia.

Ho diuen i no tenen cap mena de vergonya.

I perdona, però saber que d’aquí deu anys a Estrasburg diran que aquest judici és una farsa, tampoc et pensis que ajuda molt.

Rafel Molina . Post cops vist.