Jo fitxo, tu fitxes, ell fitxa

Ens esperen unes eleccions municipals interessants. Sí, sí, ja sé que primer tenim les eleccions al Congrés i al Senat però, què voleu que us digui. Ja me n’he cansat del “i tu més”. Sembla que a tots els partits els hi agrada més parlar de les mancances dels altres, insultar-los, retreure el menys bo. I així anem. Pocs parlen de futur, només prometen coses mil vegades promeses anteriorment i el que no saben es que cal fer coses, no prometre-les. Pels catalans no dubto que les eleccions estatals seran importants. Quant de “procés” condicionarà aquestes eleccions o quan de “Vox” serà decisiu, si és que ho acaba sent. I ja comencem amb enquestes. Tendències que desprès no segueix ningú. Això es com la moda, marca tendències i després, quan arriba la temporada i el vermell està de moda, les persones anem de groc. Una moda alternativa i no perquè ho diguin els “gurus” del vestit, sinó per la situació del país. Al final ens vestim amb allò que ens emociona, ens distingeix i ens fa ser més “nosaltres”. Igual que en les eleccions.

Vivim en un país i un estat asimètric i per això les generalitzacions queden a una banda mentre l’especificitat, la singularitat i les situacions ens imposen noves -o antigues no cobertes- necessitats i demandes ad hoc. Si algú no arriba a final de mes ja li pots parlar de procés que la seva prioritat immediata és donar de menjars als seus. Si una persona lluita per tirar endavant el seu projecte empresarial, ja li pots parlar de reciclatge que, a no ser que el projecte sigui mediambiental, ho relegarà a un segon o tercer lloc. Les persones som així d’individualistes. Aleshores penso en la piràmide de Maslow: com pot una persona pensar en oci si les necessitats bàsiques i les necessitats de seguretat no les té cobertes?

També és cert que cobrim les nostres mancances evadint-nos de la nostra realitat: cadascú que busqui el seu exemple.

En tot cas, i tornant a les municipals, ens esperen dos mesos intensos. Comencem a veure fitxatges d’uns i altres partits. El/la millor advocat/da, el president/presidenta d’una associació o entitat de Lleida, grans currículums i trajectòries empresarials i personals força interessants.
La lluita per aconseguir els millors currículums, les millors imatges, les persones més mediàtiques, pot amagar la que, per a mi, és una de les qualitats més importants quan vas a una llista electoral: la vocació de servei. No oblidem que el polític és un servidor públic (massa vegades ha quedat com una intenció i no un fet) i precisament per aquest significat, tan obvi per altra banda, una persona que vol treballar en política requereix una reputació com a persona. La reputació és allò que diuen de tu quan no estàs present i això no ho determinen els partits polítics. Els ciutadans fan les seves pròpies valoracions més enllà de la seva primera impressió. Jo mateixa segueixo amb interès les persones que s’estan afegint a les llistes, a totes i sempre pregunto el mateix: saben que si surten elegits tindran molta feina? El servei al ciutadà no s’acaba mai. T’ocupa 24 hores els 7 dies a la setmana i per tant és molt important que els equips que es conformin tinguin feeling, connexió, un mateix objectiu. Siguis govern o siguis oposició, el servei al ciutadà seguirà sent la filosofia que ha de prevaldre per sobre dels egos, sigles i postureig típic. Friso esperant els programes electorals; se’ls mira molt poca gent i considero que són importants. Si els mítings només es basen en la crítica destructiva cap a l’altre no m’hi veureu. Hi seré poc temps escoltant. I si la crítica és constructiva, si les línies marc de treball son SMART i per tant albiren un futur diferent a la meva ciutat, allà hi serè.

De moment, el que m’arriba per whatsapp són els defectes d’uns i altres. Algú pot enviar-me’n algun amb les seves virtuts?? Els lleidatans i lleidatanes som prou intel•ligents per destriar el gra de la palla. Els caps de llista hauran de fer valdre el seu lideratge des de la humilitat, l’escolta activa, la proactivitat, el control emocional i qualsevol altra habilitat de comunicació. Vull pensar que tal i com han fet en els darrers quatre anys.

Bea Obis . Post cops vist.