No és fàcil amb la que està caient, aixecar-se cada dia, inspirar aire profundament, com diu que fan els esportistes i començar una nova jornada amb ànims, energia i determinació.
Sabem que és necessari però no és gens fàcil.
Només en mirar les portades dels diaris al mòbil, de veritat que n’ hi ha com per tornar-se’n al llit, tapar-se de nou amb el llençol i deixar-ho córrer tot fins a l’hora foscant, com a mínim.
Tornem a saber de la misèria a mig món, els desplaçaments de gent d’Amèrica del Sud cap al nord, on ja els han dit que no els volen, que se’n poden tornar cap a casa, la fam a l’Africa negra, que porten al Sudan tres cents mil morts de gana, tota la gent que s’estan morint perquè ja no tenen aigua, la gent de les pasteres i els kayukos.
Els que moren pels terratrèmols i els supervivents que encara tenen el fetge de dir, quan troben un cadàver, que Déu és gran, una dona morta per la seva parella o ex parella cada deu o dotze dies, la guerra de Rússia i Ucraïna i ara ens faltava la guerra Israel – Palestina, la quantitat de mentides que ens estan contant i l’ús grollerament partidista de la informació.
I això, tots els dies a les 8 en punt.
Tanmateix, cada matí, inspirem aire profundament, el deixem anar amb una forta bufada i marxem cap a la cuina a fer-nos un cafè ben carregat perquè cal tornar al carrer i, mentre els del sofà van predicant, anunciant l’apocalipsi, cal tornar a dir que volem la independència i,abans, l’amnistia per als nostres.
No tenim, alternativa.
Salut i república. . Post cops vist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada