Índia un país que no et deixa indiferent

La casualitat va fer que viatgés fa uns mesos a l’Índia, no era un destí que tenia previst, però conèixer l’Índia i la seva gent ha sigut una de les experiències més enriquidores que he viscut.

No us enganyaré si us dic, que la primera impressió al arribar a l’índia va ser molt xocant. Nosaltres no vam anar a l’Índia en un viatge organitzat en el qual en baixar del avió ja et recullen per dur-te a l’hotel i acompanyar-te a totes les excursions. Nosaltres vàrem viatjar a l’Índia per col·laborar amb una ONG i aquesta ha sigut la millor manera de conèixer la gent d’aquest país ple de contrastos.

En arribar a l’Índia, després de fer la paperassa reglamentària per entrar al país, vàrem agafar un taxi que ens va dur a l’hotel de Delhi. El caos circulatori a l’Índia ens va ressonar dins al cap, tots els cotxes fent sonar els clàxons a la vegada per obrir-se camí en qualsevol direcció o per poder esquivar els animals que caminen o corren per on volen, fins i tot vàrem veure un elefant pels carrers de Delhi, nens descalços per tot arreu pidolant, brutícia a qualsevol cantonada, famílies senceres vivint en cabanes.  El bullici és immens i les diferents olors et colpegen les fosses nasals. La pobresa als carrers va ser la primera pinzellada amb la realitat d’aquest país. A qualsevol racó hi ha persones que dormen: son “els intocables” la casta més baixa de l’Índia, considerats “impurs” per naixement, que viuen com poden.

L’endemà ja vàrem marxar al nostre destí: Vindraban, coneguda com la ciutat de les vídues, on estaríem col·laborant amb una ONG que té cura d’elles. El dia a dia  ens va apropar amb aquest col·lectiu de dones repudiades per les seves famílies d’acollida pel sol fet d’haver sobreviscut als seus marits, en la majoria de casos matrimonis de conveniència dins la mateixa casta. Ser dona de baixa casta i vídua a la Índia, no et deixa cap bona perspectiva de futur i es veuen obligades a desplaçar-se a ciutats com Vindraban on viuran pidolant pels carrers i cantant per quatre rúpies i una mica d’arròs en els diferents “áshrams” de la ciutat. El fet d’haver compartit i escoltat els missatges que et trameten aquestes dones et porta a fer-te moltes preguntes i a reflexionar sobre la nostra vida i les grans injustícies que hi ha. 

Mai oblidarem les seves mirades on es veia reflectit el patiment de tota una vida, el seu agraïment solament per agafar-les de la mà i ajudar-les a aixecar,les seves llàgrimes als ulls  i el seu somriure com a gratitud encara no sé ben bé a què.

Ja fa uns mesos que hem tornat, però el seu record és dins nostre per sempre, un tros del nostre cor a queda’t a l’Índia.

Gracies a la Maranya Digital per permetrem compartir la meva experiència à través de la vostra web.

Roser.

. Post cops vist.