Schubert visita el Museu

El Museu de Lleida (l'únic?) és més lleig que un pecat. Per fora és un insult constant a la bellesa romànica de Sant Llorenç i, amb les seves línies rectes i la seva blancor nuclear, un afront a un barri que va ser pobre, però honrat i harmoniós en les seves formes.

Els parterres de la plaça són els més bruts de la ciutat a causa de no sé què conflicte entre administracions: les merdes de gos abunden de la mateixa manera que escasseja la vegetació. I, per si fos poc, una tanca impedeix el pas per les escales des de temps immemorials a causa de no sé què defecte de construcció que no s'arregla ni encara declarat Museu d'Interès Nacional.

En canvi, la cafeteria sí que resulta un lloc d'allò més agradable per passar des apercebut, el cafè és bo i gairebé mai no hi ha ningú.

L'interior del Museu és molt més interessant, llàstima que tot el que hi ha està trencat i unit amb cola, fins fer-te pensar que potser es tracti d'un anunci subliminar del IMEDIO... També hi ha un embolic de tres parells de ja-m'entens amb l’Aragó, però això és alta política i no em fico. En tot cas, si arriba el dia del repartiment, em demano una arqueta gòtica bastant lletja que vaig veure, per posar els calçotets de Calvin Klein que vaig comprar a l'eix comercial en l'últim black friday.

Però l'altra nit no vaig anar a veure res, vaig anar a escoltar l’Octet de Franz Schubert: l'Everest de la música de cambra i la meva obra fetitxe del geni bipolar de Viena! I a sobre per la patilla... em va bastar amb enviar un correu electrònic a temps. Segons sembla, el Museu feia anys i algun cap pensant (Déu el beneeixi) va triar l'Orquestra Càmera Musicae amb Alexandra Soumn de concertino.

Mentre esperava el meu torn per a les entrades, vaig poder comprovar el tracte de rei de Roma que el Museu dispensava a l'inigualable Ureña, i també com els empleats feien broma de l'escassa alçada de la violinista estrella. Ningú no és perfecte.

No em va importar fer caure uns quants assistents per aconseguir seient de primera fila. Va valer la pena. Només amb sonar les primeres notes, els músics van demostrar que ningú els havia regalat el prestigi de què gaudeixen. L'obra està tan ben escrita que tots els instruments dialoguen amb un fraseig exacte i harmoniós fins a arribar moments d'excitació i glòria difícilment descriptible. En l'allegro vivace del tercer moviment, semblava que els músics alçarien el vol en qualsevol moment, seguint l'impuls que ells mateixos transmetien als instruments.

El clarinet hauria de cobrar un extra per la trascendència de la seva aportació i l'entusiasme que li infonia l'executant, a punt de repartir cops de colze amb el públic i en continu duel amb el fagot que, només la virtuosa professionalitat de tots dos feia que no topessin els instruments. El trompa va romandre sorprenentment serè tot el temps i culminava els envits amb una seguretat tan greu que estremia.

La solvència de la corda es donava per suposada. Amb raó. No recordo si la franceseta era petita, jo només li mirava el violí i les popes, i tot em va semblar superb. El "altre" violí (em nego a anomenar-lo "segon") brillava més que la seda del vestit de la seva companya, i la viola tenia una sonoritat dolça i fosca, com la bona mel d'alzina. El violoncel·lista, tant pel seu cognom com per la seva qualitat, hauria d'estar emparentat amb el gran Claret: serietat i vehemència a un temps. I al centre regnava una contrabaixista –morenassa– exercint de ben plantada i oferint el punt d'equilibri necessari entre el metall, la fusta i la corda, amb uns greus tenebrosos i uns pizzicatos jazzístics d'allò més molón.

He tingut la sort d'escoltar aquesta obra en directe quatre vegades, i la de divendres nit fa que les altres les recordi en blanc i negre i amb sordina.

Però la nit va acabar en drama, després dels apassionats aplaudiments i una propina garrepa, va sortir el director del museu i va lliurar ¡¡¡un sol ram de flors!!! (a la franceseta)... Tan cares són les flors a Lleida! Em van entrar ganes de fer una col·lecta i sortir a buscar una rosa per a cada un dels intèrprets (una dotzena per a la contrabaixista) i una altra per a l'esperit torturat de Schubert.

Ni la cervesa amb vodka ni els torrons d'Os de Balaguer que ens esperaven al vestíbul em van servir de consol del greuge infligit als músics... Entre la gentada, vaig aconseguir brindar amb la violinista i felicitar la contrabaixista. Almenys, que es portin el record que a Lleida hi havia un carrincló que no parava de mirar-los les popes.

El Maya

. Post cops vist.