Ser del PP

Alguns del P.P. estan perdent el cap.

En conec un que ha acabat dient que els joves independentistes només volen emborratxar-se i tirar pedres als locals del P.P. Ves si es troba malament, pobre. Efectivament ha perdut el cap.

Això de ser del P.P. no pot sortir gratis. Ha de tenir els seus riscos. No es pot ser militant d’un partit que la pròpia Guàrdia Civil ha definit com a organització per a delinquir i seguir vivint tan tranquil·lament.

Suposo que els que estan delinquint i treuen un profit substancial a base de sobres amb bitllets de cinc-cents, àtics, Jaguars, festes i viatges de luxe, o els que acaben tenint poder real a diputacions, presidències i càrrecs importants, encara s’ho van combinant, els deu agradar i tot, clar, i aquells que han acabat tenint un treballet i una paga també.

Però al militant de base, el pare de família, ja grandet, que veu que no li arriba el sou, que les passa ben magres amb els rebuts de la llum, li deu costar això de saber-se militant d’un partit que té la plana major a la presó, per lladres que són.

El pepero de base mentre s’afaita cada matí, o es posa el rimmel a la ratlla dels ulls, ho sap que són tots uns lladres, i això deu ser difícil d’empassar.

Això, el cervell no ho deu pair gaire bé. Per això acaben dient que l’independentisme és de dretes, que és l’extrema esquerra, que són pro jueus, que són jihadistes, etarres, maoris, esquimals o que es volen emborratxar i tirar pedres.

Qualsevol cosa.

Que han perdut el cap, ja t’ho dic.

Rafel Molina

. Post cops vist.