El despit

Definit com a irritació que causa el desdeny que algú mostra. Es aquell mensypreu com a sentiment associat a actituds que considerem que alteren de manera vergonyant la nostra essència , que ens buiden de contingut tot el cos i es deixen nus davant la realitat.´

I això fa que reaccionem.

Si parlem de despit amorós la cosa es complica. Les emocions a flor de pell en el moment del despit perdem el rumb, la ment no ens deixa pensar, ens atrapa i ens bloqueja. I volem trencar coses, insultes, apareix la ràbia que no saps com canalitzar i plores i rius i t’esfondres. La ment ens utilitza de manera roïna per buscar revenja al mal fet ( que creiem que ens han fet). Si ens deixa la parella no entenem que si jo l’estimo perquè ella a mi no .

 L’amor s’acaba però a ritmes diferents. I per despit utilitzem el sexe. Es el que fa més mal? Per despit homes i dones perdem la dignitat, la nostra identitat, ens fem petits i per créixer necessitem la revenja, el “pim,pam,pum” per acabar ràpidament amb aquest sentiment de culpa ?, de tristesa?, de vergonya? De fustracio?

Suposo que depèn de la suposada malifeta de l’altra part la nostra resposta varia en grau d’intensitat i sempre el grau es força elevat

I el despit polític? Assitiem va uns dies a la sessió d’investidura d’un candidat a president. Per no mostrar les seves emocions, alguns politics utilitzen discursos escrits que llegeixen fil per randa, cap emoció, cap improvisació, cap mostra de proximitat amb la ciutadania. Es el discurs del partit, de l’”establisment”, dels estrategs,. Sanchez i Iglesias salten a la plaça i comença el combat. Un combat dur, pler de menyspreus per despit? No podem saber el que parlaven en privat. I potser alguns retrets ens han superat. Com pot ser que dos persones passin de l’amor a l’odi en tant poc temps? Com pot ser que no entenguin ( cap dels dos ) que negociar vol dir cedir? Cedir ambdues parts, cedir des de la humilitat, cedir des del convenciment del servei a la ciutadania. El que vam veure era més propi de pati d’escola, aquell “ i tu més” al que tants i tants polítics ens tenen acostumats.

Un espectacle lamentable, farcit de retrets. No només dels que suposadament s’entenien o estaven cridats a entendres. Els actors secundaris mostraven més despit amb ells, entre ells, amb els altres, amb els que hi eren i amb els que no hi eren que resultava patètic. I parlem de cols quan eren cebes i de patates quan eren tomates. I seguim. Seguirem donant la nota pels despits. Poca cultura de pacte a l’Estat , diuen els entesos.

Potser si i en tot cas poques habilitats de comunicació que acaben sent descobertes pel llenguatge no verbal. No saben que comunicar ho fem sempre, ens agradi o no.

Es pot caure més baix? Ho veurem al setembre. 

Bea Obis


. Post cops vist.