Hem d’entendre la mentida des de diferents vessants: no dir la veritat, obviar part de la veritat o exagerar-la. Tècnicament en qualsevol dels tres casos estem mentin.
Alguns pensareu que de vegades, ho fem per a no ferir als altres, per a no sentir vergonya per haver fet alguna cosa incorrecta als ulls dels altres o per demostrar que som immensament feliços quan en realitat necessitem l’escalf de la nostra gent i volem semblar més forts del que som.
Algunes d’aquestes mentides ens surten soles. La condició humana fa que estem més predisposats a pensar que sempre ens diuen la veritat. Us imagineu algú que contínuament dubtes de les paraules que li diuen? Acabaria sol i mal vist. No es pot dubtar sempre de tothom. Quin desgast d’energia mental més gran.
Aquell “ ja et trucaré”, “m’ho he passat molt bé fent cafè, ja quedarem un altre dia” i no truca mai a no ser que necessiti alguna cosa de tu. Potser val més dir: “fins a la propera” . És més fàcil que sigui cert que , algun dia, ens tornarem a trobar, oi? .
Si alguna vegada un company, amic, conegut aboca allò que porta a dins tant temps, sempre ho explicarà des del seu punt de vista. Potser massa al seu favor però amb el sentiment de culpa que porta a les esquenes o la vergonya passada o la por,… qui sóc jo per jutjar si exagera, exposa o menteix? Les persones necessitem ser escoltades i som poc legals alhora de manifestar els nostres sentiments. Buidem el pap de la millor manera que sabem i habitualment per a calmar la nostra consciència. Si fins hi tot ens enganyem a nosaltres mateixos,... no és tant excepcional doncs , enganyar als altres
I els vostres amics? Aquells que podeu comptar amb els dits d’una ma. Mai us han mentit? Sempre han estat absolutament sincers amb vosaltres? De vegades la veritat fa mal o no i en tot cas ho decideix qui acaba mentint. Tenim amics poc legals. I sort que , de vegades, ho són. Pel nostre bé ( pensen) i de vegades pel seu be.
Tots hem dit veritats a mitges, hem exagerat situacions al nostre favor per inèrcia, inconscientment,..
Potser el secret està en el ganes de fer el bé i pensar massa en si ferirem o no a la gent estimada. Ens comprometem i no complim. Mentim? Si. Podem canviar les nostres decisions, es clar que si. Fem-ho des de l’honestedat. Tothom tenim prioritats. No aniré a un dinar d’amics si els meus fills o algú de la meva família , de repent , pateix alguna indisposició: els imprevistos existeixen, ens els trobem diàriament. I, massa sovint, no sabem dir que no i llavors acabes trobant una excusa al darrer moment i encara és pitjor. El dia que l’excusa és realment una prioritat ja ningú s’ho creu.
Les regles són simples: menteixen, sabem que menteixen, saben que sabem que menteixen però segueixen mentint i seguim fingint creure’ls i mentim, saben que mentim, sabem que saben que mentim i seguint fent-ho pensant que ens creuen . Post cops vist.
.png)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada