República i teatre (91) Viure al femer.

Em sembla que ja ho havia dit en alguna ocasió però insistiré: Viure en un femer acaba per imposar una determinada manera de veure les coses, una determinada manera de fer.

S’acaba acceptant que la brutícia és part de la realitat i s’entén com a normal que la gent vagi raonablement bruta. Polítics, jutges, policies, funcionaris, capellans, van de merda fins a les celles i no sembla especialment important.

Vivint en un femer és perfectament possible que dos líders polítics tinguin una reunió i, fetes les fotos, l’un digui seriosament que ha estat una reunió molt profitosa i l’altre digui que no han pogut aclarir absolutament res.

Es molt possible que l’un digui que li ha fet a l’altre diverses ofertes clares, concretes i molt profitoses per al país i l’altre mantingui que no li han fet cap oferta concreta. Tos dos juren, en públic, estar dient la veritat.

El poble pla ho acceptarà alegrement i anirà a celebrar, amb gran eufòria, algun resultat esportiu.

Vivint en un femer és perfectament possible veure com una cadena de televisió té llogat un grup de joves que, a una ordre del presentador criden coses contra la premsa espanyola i la presentadora fa creure a l’audiència que són uns CDR que volen rebentar la intervenció del sofert periodista espanyol, el màrtir de la premsa. I no passa res. Ni dimiteix ningú, ni demana perdó ningú.

Es com si preguntes per culpa de qui hi haurà noves eleccions al femer.

El perill és acceptar la situació i acabar tan emmerdats com ells.

Caldrà vigilar.

Rafel Molina . Post cops vist.