Havia imaginat una mena d’IMSERSO portat a l’extrem, amb tot el personal concentrat en luxosos hotels sense més feina que menjar, beure, ballar i fornicar.
En un parell o tres de mesos, i amb l’ajut dels metges de la institució, els concentrats morien plàcidament. .
La novel·la explicava d’una parella que després de molts anys es retroba i vol reiniciar una vida en comú. Volen marxar de l’hotel però ja no poden perquè l’estat no ho permet.
La relació de la parella era l’anècdota de la novel·la. Presentava l’amor com a força motriu, però era una novel·la tristíssima perquè mostrava la voluntat que té el sistema d’eliminar la gent no productiva. El cinisme del capital.
Ara la medicina ha avançat molt i els estats capitalistes no poden pagar les pensions i la sanitat gratuïta de la gent fins als cent anys. Cal eliminar població.
El mètode que havia imaginat no semblava forassenyat i ben mirat seria un final més o menys civilitzat, bonic fins i tot.
Abandonem, però, la literatura. La realitat, una vegada més, ha superat la ficció.
No sabrem mai què hi ha darrera del Coronavirus però fa tota la cara que algú vol acabar amb l’enorme quantitat de gent que ha anat acumulant la sanitat universal, pública i gratuïta, i de pas amb el problema de les pensions.
He llegit que a Europa sobrem tres milions.
Ei, de bon rollo, que no ho sé del cert.
Rafel Molina . Post cops vist.
.png)
.png)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada